Mai m’hauria imaginat que estar a l’altra banda del casal es viuria així. Com a monitor voluntari, no només vens a cuidar infants o a ajudar amb els jocs… vens a viure-ho d’una manera diferent, més profunda. Ja no ets qui espera que comenci l’activitat; ets qui la prepara, qui para atenció als detalls, qui s’avança als riures… i també a les llàgrimes.
Des de primera hora, quan comencen a arribar els més petits, amb motxilles més grans que ells mateixos, ja saps que t’espera un dia intens. Alguns arriben corrent, d’altres mig adormits, alguns amb una mirada tímida que et demana un somriure. I tu ets allà, per donar aquest primer somriure que marcarà el ritme del seu dia.
Ser monitor és cansat, sí, però també és una de les experiències més boniques que he viscut. T’adones que només estant present pots canviar-li el dia a algú. I quan un infant que el primer dia no deia res t’agafa la mà per anar a jugar, entens que tot val la pena.
Jo també vaig ser nen. Jo també vaig estar a l’altra banda, esperant amb il·lusió que comencés el joc, les guerres d’aigua, les sortides, les cançons de grup. En aquell moment no pensava en qui ho organitzava tot, només vivia el moment. Ara, com a monitor, entenc tota la feina que hi ha darrere, la paciència, les ganes, les hores invisibles.
Ser nen és gaudir. Ser monitor és fer que altres gaudeixin. I encara que sembli senzill, la diferència és enorme. Perquè quan dones, sense adonar-te’n, també en reps molt. Em quedo amb records, aprenentatges i, sobretot, amb la sensació d’haver format part d’alguna cosa especial.
